Bon dia! Estic molt feliç perquè ja hem aconseguit crear la música instrumental de fons per l’obra. Ha estat composada per la pianista Maria Cabrerizo a partir de crits musicats del la meva acció
!
Us l’adjunto,
desitjo molt que us agradi perquè per mi és tot brillant!

– Nom de l’autor o autora: Maria Gambús

– Títol: CAMINS

– Data de realització: 1/06/2022

– Tècnica i suport: L’acció artística es composa d’una part efímera en la que s’utilitza cinta de pintor, l’espai i el cos i una segona part de registre de la vivència sobre paper i cartró blanc

– Dimensions o durada: L’acció artística té una durada de 1’30h. El recull de l’acció en format vídeo és de 7’24 minuts.

 

CAMINS d’infanil (3-6 anys)

He realitzat l’acció artistica de diferents formes adabtant-la a totes les edats i formats de grup. També us comparteixo una adabtació que vaig fer per infatil de l’escola Xandri:

 

 

CAMINS a l’escola d’arts en família (2-3 anys)

Familiaritzar-se amb els debats de la sociologia de l’art

Seminari de Contextos i sistemes de l’art

Maria Montserrat Gambús

 

L’artista es neix o es fa?

 

 

Crec que la meva manera de pensar sobre els artistes, i de si ho són des del seu naixement o no, va molt en contra de la idea que té la societat d’entendre els i les artistes i de la idea que tenen els artistes d’ells mateixos i mateixes.

Tenim entès que com si fos una cosa de màgia els artistes porten l’art a les venes. Comentaris com: ho porta a la sang, aquest/a va néixer amb l’art a dins, ho porta a dins… Entenem que l’artista ho és perquè té un do i d’aquesta forma allunyem de la resta de persones. Antigament només es podia permetre ser artista qui naixia a una família adinerada. Així doncs, potser vaig errada i sí que l’art es porta a la sang…

Penso que un artista no neix, es fa. I es fa a partir d’experiències, de situacions, i d’un cúmul de fets que també podria fer una persona ser arquitecte o metge. La casualitat, moments i allò que et fa ser a un lloc en un moment concret i no a un altre. Un d’aquests fets és la constància i la repetició. L’interès per una àrea fa voler aprendre i aquesta és la clau per la intel·ligència i el triomf.

 

A vanda d’això també l’artista el fem tota la societat. Les persones, les persones espectadores de l’art som els responsables de dir què ens agrada i què no i per tant qui és artista i qui no. Aquesta seria una altra visió de ser artista on els agents que fan ser-ho son la societat que l’envolta.

 

Becker a Vera Zolberg (2002). Fragment de “¿Los artistas nacen o se hacen?” ens parla del procés de la creació de l’art. Ens explica d’una forma convincent que la creació no és, com s’afirma el mite romàntic de l’art, la acció espontània de un geni, sinó la acció col·lectiva d’una varietat de actors socials moltes dels quals no son designats com a artistes si no que son reconeguts com a artesans marcats per uns patrons i normes estrictes sobre la tècnica les quals impedeixen i inhibeixin la creació espontània. Becker remarca que són els crítics i escriptors d’art els que converteixen la persona en artista.

 

En el mateix text, Bourdieu, també parla de la idea màgica que tenim sobre la creació de l’artista. En canvi ens fa pensar que poc o molt els agents son incontrolables i que en realitat el fet que una persona o un artesà esdevingui artista, que son un cúmul de factors i agents, pot arribar a ser un fet màgic. No se sap mai qui hi serà ni quins fets el faran ser-ho o no.

 

En aquestes línies m’he aventurar a investigar sobre aquests agents que fan que artistes.
La teorització del concepte d’agència suposa una reformulació de la idea de llibertat. Per entendre millor l’agència és necessari remuntar-nos a les dues principals concepcions de llibertat que hi ha. Isaiah Berlin va ser el primer que va distingir entre aquests dos tipus de llibertats, a les quals va batejar com a llibertat negativa i llibertat positiva. La llibertat negativa és la llibertat entesa com l’autonomia per a realitzar una acció mentre ningú s’interposa en el camí o la dificulta. Aquesta és la idea de llibertat que defensa, per exemple, el liberalisme econòmic. Un exemple d’aquesta llibertat negativa és la capacitat d’emprendre un negoci sense haver de pagar taxes o impostos. Si hi hagués estat i calgués pagar-los, disminueix la llibertat negativa de l’acció d’emprendre. L’altra concepció que distingeix Berlin és la llibertat positiva, que després van aprofundir la filòsofa Hannah Arendt o l’economista Amartya Sen. De manera general i simplificada, la llibertat positiva equival a pensar que l’acció només és lliure, no quan ningú se’ns interposa en la seva realització, sinó quan la persona té les capacitats i els mitjans (tant cognitius com materials) per a desenvolupar-la (Tubino, 2012). Seguint l’exemple anterior, per a aconseguir la llibertat d’emprenedoria en el sentit positiu, no caldria eliminar l’estat i els impostos, sinó que l’estat ha de ser qui ha de garantir, per exemple, mitjançant l’educació i la redistribució de la riquesa, que cada vegada més persones puguin emprendre. En aquest últim exemple, les persones que reuneixen les habilitats i requisits per a l’acció serien els agents. Daniel de Garcia (Glossari de Recursos de la UOC, Agència).

Em pregunto si promocionar la meva idea de que tothom pot ser artista pot fer anar malament el món de l’art. El fet que la societat cregui que és un do que només pot tenir algunes persones així a l’atzar o per herència fa que la majoria creguin que elles no son mereixedores d’aquest. Inclòs les mateixes artistes dubtem sovint de nosaltres mateixes preguntant-nos si realment tenim el do. Gràcies a aquest fet l’art és un una activitat molt i molt valorada econòmicament. L’art el practica una minoria i aquesta minoria molts cops són persones que en l’àmbit econòmic es poden permetre llargs períodes de descans per buscar i trobar noves formes d’inspiració. L’art és vist, culturalment, com una cosa elitista i de l’alta societat.

Muntades pot ser artista perquè te la ment lliure per ser-ho. Si tens tot un conjunt de factors que contribueixin a tenir una vida amb períodes de temps de lliure creació tens més facilitat de poder viure de l’art.

Tanmateix Frida Kahlo també la podem situar socialment en una alta societat per tal de poder permetre’s el material i el viure i crear. Al igual que el Guernica que vaig analitzar a la PAC passada amb el projecte “Repensant el Guernica” la imatge de Frida Kahlo s’ha re valoritzat amb els anys. Segurament la societat necessitava una dona artista on emmirallar-se i tenir de model. En aquest sentit, i segons Patricia Mayayo, Kahlo simbolitza el model de la representació estereotipada de l’artista dona. Patricia Mayayo:

Ella representa de alguna forma la perfección, […] enferma, hipersensible, algo desequilibrada emocionalmente, una mujer bella que rompe con las convenciones sexuales de su época, o que mantiene relaciones con un gran genio de sexo masculino que vive una historia de amor trágica y pasional… En fin, alimenta muchos de los elementos que aparecen en la visión tópica que se transmite sobre las mujeres artistas (Mayayo, 2018).

 

A mi em fa una mica de ràbia que el prototip de dona artista hagi d’acabar sent sempre homosexual. Tant en  la historia del mon de l’art visual o en l’escriptura. Suposo que em ressona a que socialment no soc prou artista si no tinc un punt homosexual i bisexual, no estic turmentada o pateixo alguna disfunció mental o física.

 

Resulta molt il·lustrativa d’aquesta perspectiva patriarcal una afirmació de Rivera: segons ell, Frida era «la pintora más pintor» que coneixia (Herrera, 1984, pàg. 280).I així es representava ella als autoretrats, masculina i provocadora per tal de ser artista.

 

Per tant, en el cas de la Frida l’espectador ha esdevingut un agent molt important per a convertir-la artista com també ha passat amb el Guernica  de Picasso al llarg dels anys, han estar re valoritzades i han guanyat protagonisme amb el temps.

M’enfado quan em cometen que tinc un do per saber dibuixar i m’omplo de ràbia i m’encenc per dins perquè jo sé que el meu coneixement és degut a la dedicació de moltes hores. Lluito als meus tallers per deixar entendre que tothom pot trobar la seva forma per expressar-se a través de l’art, si ho vol, simplement vol tècnica i paciència. Però això és molt probable que de forma egoista acabi anant-me en contra a mi i a tots els artistes. Perquè si posem l’educació artística més l’abast de tothom, sense creences limitadores, en un futur hi haurà moltes persones més que es dedicaran a aquesta àrea i per tant el valor de l’art és molt probable que disminueix. L’il·lustrador Puño, el veiem a les seves xerrades i concretament a la conferència dels premis  de la MAD 2011 convencent al públic de la gran capacitat general de les persones de crear de forma innata.

 

El poder que sent un artista quan treballa és el de CREAR de nou una cosa que no existia. Plasmar les idees amb matèria sense paraules. A mi em recorda molt a la creació d’una idea, d’un negoci o fins i tot la sensació de poder de creació de fer un fill.

 

Si investiguem què pensen alguns psicòlegs i pensadors de la historia ens posaríem d’acord amb Freud o Winnicott amb la importància del procés de creació i no tant el resultat final, l’obra d’art. El que fa especial un artista és el seu procés de creació i la peculiaritat en la que utilitza la tècnica o la combina. Aquest fet és el que en la actualitat també mostrem interès amb eines com Domestica on els artistes fan cursos explicant les seves tècniques si la seves peculiaritats per combinar-les. Tot i la difusió d’aquestes eines i recursos peculiars dels artistes en la actualitat penso que mai es podria arribar a fer una copia d’un artista perquè el que ens cal per completar el fet de ser-ho és aquell cúmul d’agents i factors socials que l’han portat a expressar-se d’una forma, amb un traç, que no ho pot fer un altre. Son un cúmul de factors que fan l’artista.

 

Què fa d’un artesà ser un artista? Allò que fa un artista ser-ho també pot ser el fet de canviar coses de la societat. Un artista per Becker és aquell qui és capaç de fer i inventar coses noves. Ser un artesà i conèixer la tècnica a la vegada innovar i explicar les coses noves formes. A més a més, com argumenta Harold Rosenberg al seu assaig “La tradición de lo nuevo”, lla propia creació de la novetat pot arribar a estar rutinitzada. Les institucions son un agent molt important per tal de crear artistes o no. Un fet que durant anys s’ha vist perjudicada la posició de la dona en el mon de l’art ja que aquestes institucions han estat molt temps dominada per homes i dins una societat heteropatriarcal.

 

Si posem per exemple l’artista Banksy veiem com el seu art s’adapta a la perfecció a la societat moderna que necessita reivindicar-la i anar en contra les institucions. Institucions elitistes i heteropatriacals fins el moment. Els artistes molts cops actuen com a manifestants, i altaveus de la societat. En la societat moderna Banksy és l’artista idoni que engloba les noves necessitats socials. De totes formes, és posible anar del tot en contra de les institucions com museus, sales d’exposicions i espais públics per a exposar l’art tal i com manifesta Bansky? Banksy amb el seu anonimat vol criticar la societat i fer política amb les seves obres al carrer sense entrar en el cercle de la compra venda de l’art. Però, estem segurs que no hi és ja? Aquest ja seria un debat que s’allunya de l’estudi que abordem avui. El deixem en “stand by”!

 

Si parlem doncs, de la imatge de Frida ens ajuda a visualitzar una dona lluitadora i una artista femenina per tal de fer una lluita feminista que avui demana la nostra societat i Bansky ajuda amb la difusió de la critica política i social que també demana la nostra societat. Així que Frida i Banksy els hem fet artistes fruit de la necessitat. Els agents són allò que els ha portat a ser artistes i a dir el que diuen i per altra banda trobem els agents dels espectadors que els seleccionem i els ampliem.

 

A la pregunta l’artista es neix o es fa, contesto que , l’artista es fa a partir de molts factors i agents que no pot acabar de controlar del tot. Agents externs i agents interns, d’un mateix. Però que venint d’una visió molt psicoanalítica i freudiana, no ve innat de la persona.

 

 

 

Bibliografia:

Puño. MAD 2011  https://www.youtube.com/watch?v=CCuVIUrjsss

Repensar el Guernica: https://www.adg-fad.org/ca/laus/projecte/repensar-guernica

Daniel de Gracia. Glossari de termes de sociología de l’art: Agència. http://arts.recursos.uoc.edu/glossari-sociologia/agencia/

Winnicott. Realidad i Juego.

Freud. Psicoanalisis.

Aida Sánchez de Serdio Martín. Casos de sociología del arte: Invitadas. Las mujeres artistas i las instituciones. http://arts.recursos.uoc.edu/casos-sociologia/es/invitadas-las-mujeres-artistas-y-las-instituciones/

Arthur Bispo de Rosario: art sense adjectius. http://arts.recursos.uoc.edu/casos-sociologia/es/invitadas-las-mujeres-artistas-y-las-instituciones/

Maria Ptqk. Be creative underclass! (Web).

http://arts.recursos.uoc.edu/casos-sociologia/arthur-bispo-do-rosario-art-sense-adjectius/

RTVE. Los oficios de la cultura. Antoni Muntadas (Vídeo). https://www.rtve.es/play/videos/los-oficios-de-la-cultura/oficios-cultura-antoni-muntadas-artista-visual/1306578/

Arte i agencia; La necesidad de una antropología del arte. https://ra.biblioteca.uoc.edu/prestatgeries/articles/protegits/20204/67210.pdf

Vera Zolberg (2002). Fragment de “¿Los artistas nacen o se hacen?”. https://ra.biblioteca.uoc.edu/prestatgeries/articles/protegits/20204/75509.pdf

Sociología de las artes. Madrid: Fundación autor (149-161).

Isabell Lorey, (2008) “Gubernamentalidad y precarización de sí. Sobre la normalización de los productores y productoras culturales”. En AAVV, Producción cultural y prácticas instituyentes. Madrid: Traficantes de sueños (57-78). https://ra.biblioteca.uoc.edu/prestatgeries/articles/protegits/22025/75508.pdf

Fridamania http://arts.recursos.uoc.edu/casos-sociologia/fridamania/

El text de Vera Zolberg “¿Qué es el arte? ¿Qué es la sociología del arte?”. Sociología de las artes. Madrid: Fundación Autor, 2002 (pp. 17-46). https://ra.biblioteca.uoc.edu/prestatgeries/articles/protegits/20204/68181.pdf

 

 

PAUARELS CLAU:

 

• AGENTS
• ARTISTA
• SOCIOLOGIA DE L’ART
• HETEREOPATRIARCAT
• ART I POLÍTICA

 

Per realitzar aquesta PAC vaig voler il·lustrar-me amb la meva tauleta digital tot dibuixant sobre el sofà de casa amb la meva filla. Una acció que es dona sovint a casa. Volia introduir també que forma part de mi l’estudi a la UOC i evidenciar que els estudis em treuen moltes hores per estar per la meva filla. Amb l’acció que fa la meva filla a la il·lustració com de posant-me un barret de llicenciada al cap vull dir que gracies a la seva paciència sembla que ella sigui la que m’ajuda a estudiar i a superar la carrera. Evidentment aquesta acció no és real, el que passa a casa realment és que jo dibuixi o estudiï i ella miri la televisió o jugui.

 

Si observem els autoretrats d’altres artistes al llarg de la història és molt comú veure com els artistes es representen o bé pintant o bé amb la paleta a la mà, el llapis… A més a més amb la seva posició, vestuari… ens diuen altres coses. Frida Kahlo amb americana, al Self-Portrait with Cropped Hair de 1940, ens posa davant la lluita feminista i la seva lluita per la igualtat de sexes i els drets de les dones. També fa palès el fet que per mostrar-se davant els altres com artista, encara ha de ser com a home i gual que els artistes de llavors per ser respectada, i com Frida amb el seu feminisme integrat no té problemes a mostrar-se tal i com la societat espera.

Velazquez aprofita una obra que realitza per una feina i s’inclou al fons a les escales fora l’habitació amb una posició com si estigués pintant. Segurament mirant-se a un mirall.

 

En la actualitat els autoretrats d’il·lustradors solen ser il·lustracions seves on es veu la taula de treball i l’acció de dibuixar.

Tots els artistes tenen la necessitat de interpretar-se i descriure mitjançant les seves eines i habilitats. Si ho pensem, és ben normal tenir aquesta necessitat d’auto retratar-se, ja que s’han passat la vida creant, cada ú amb les seves tècniques i és fàcil d’entendre la necessitat de plasmar-se amb aquetes eines.

Normalment l’artista s’il·lustra a ell o ella mateixa amb l’estil o tècnica que el o la caracteritza. És important aquest fet per reafirmar-se i per deixar clar qui ets i què fas. Com et veus tu i com vols que et reconeguin els altres.

Un dels canvis més importants pel que fa a l’estudi d’autoretrats al llarg de la història i a partir de l’observació dels exemples d’autoretrat que hem treballat a aquesta PAC és l’art digital. Com t’expresses fent art digital serà un fet que canviï molt els autoretrats. I no tant sols l’art digital sinó l’artista conceptual, l’art contemporani demana un canvi de format per ser representat a l’autoretrat.

 

Un autoretrat necessita d’alguna forma la imatge de la cara o del cos de l’artista. O la imatge que el caracteritza.  Ja que sinó és així podríem dir que totes les obres son autoretrats de l’artista. Cada obra explica coses de l’artista així que el que diferencia un autoretrat de qualsevol obra d’un mateix artista és la representació de l’aspecte físic.

Pel que fa el meu autoretrat he necessitat agafar els quatre eixos que ara mateix em fan ser qui soc: mare soltera, estudiant i il·lustradora. El quart es mostra d’una forma menys directe en el dibuix i aquest és la gran part del meu dia a dia: ser educadora, tallarista i formadora d’art. Aquesta quarta es mostra amb el desordre i sobretot amb l’acció que es mostra a tota la imatge, l’estrès de no poder estar sempre allà per ella i estar dibuixant i fent encàrrecs de mentre que mirem pel·lícules o estem a casa. Consumint el nostre tems lliure i d’oci.

El que vull representar amb aquest autoretrat és la meva vida, com em veig al dia a dia, i sobretot vull reivindicar una mica el paper de la dona en l’actualitat. Amb un rol molt intens pel que fa a l’exigència de la societat. Ens demanen que siguem molt potents com a artistes per poder viure’n completament, que si vols ser mare i vols tenir una família sola necessitis treballar molt més perquè els despeses de la vida només els paga una mateixa, que majoritàriament els sous de les dones son mes baixos que dels homes i que molts cops se’t exigeix molt més que a un home per aconseguir la mateixa posició laboral i poder ascendir laboralment. També m’agrada expressar que molt lluny del que ens han fet creure amb els contes de fades o les nostres mares que la conciliació laboral i familiar és molt dura i encara ho és més si vols estudiar. No vivim en un moment bo pel que fa a recursos perquè això sigui millor mentre que la societat cada vegada existeix i necessita més diferents models familiars com el meu. Tot i això amb la il·lustració també he volgut representar una aura familiar dolça i un vincle bonic i respectuós per dues bandes.

També cal destacar que per pressa i logística la meva eina de treball d’artista ha acabat sent gairebé sempre l’ipad pro. Amb aquesta eina puc dibuixar com si fos a paper i em dona més rapidesa. Em permet provar per capes coses que sinó hauria de repetir varies vegades o em costaria de rectificar en una il·lustració sobre paper i colors.

Em ve de gust també compartir el procés que he seguit per il·lustrar el meu autoretrat:

La veritat és que vaig fer l’esbós del que presento però no em va agradar el fet que jo estigués donant l’esquena a la meva filla. Així doncs en vaig fer un altre més amb un estil més còmic que m’agrada molt però que al final vaig veure que tampoc m’acaba representant l’estil. També vaig voler representar el vincle i la maternitat d’una altre forma per tal de resumir a nivell visual el que volia dir, maternar i que no hi hagés confusions en això. Però també és veritat que no ens acabava de representar. Vaig fer una votació per Instagram de les dues opcions, sempre em va bé la mirada externa per acabar de decidir i va guanyar la primera opció que és la que he acabant perfilant i fent bonica i la que ara presento.